La inauguració de Clínica Corachan havia significat realment tota una revolució en l'àmbit mèdic a la ciutat de Barcelona, i la seva fama i reputació de tota l'activitat que en ella es duia a terme van anar creixent amb el pas dels anys. En 1929, el seu quadre mèdic ja comptava amb una dotzena de metges, i en 1936 s'aproximaven a la trentena.

A la seva volta de l'exili a Veneçuela, Manuel Corachan va considerar que seria molt positiu que l'equip mèdic que ell havia aconseguit consolidar a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau aportés el seu talent també en la clínica, però no va tenir temps de fer efectiva la incorporació dels seus col·laboradors de manera oficial. Els cofundadors de la clínica van prendre la iniciativa i es van involucrar en el projecte de rellançar-la, de manera que, en pocs anys, Clínica Corachan va tornar a ser considerada un dels millors centres privats a nivell europeu, pels seus avanços mèdics i la manera de conducta en les intervencions quirúrgiques i tractaments. L'esperit del seu fundador va estar sempre present, ja que Corachan l'havia organitzat tot a consciència. La filosofia amb la qual el centre va ser creat marcava la seva diferència. La clínica va néixer amb una motivació clara de poder oferir el més ampli servei, el més còmode i complet possible per als pacients, de manera que les diferents disciplines dels seus deixebles i col·laboradors, així com la combinació d'aptituds, anessin complementàries al màxim. Era un gran equip compenetrado, al servei de la millor atenció del pacient.

En la clínica es feien radiografies i anàlisis, es disposava d'un servei d'anestèsia, atenció i preparació preoperatòria i un equip de cirurgia de primer ordre, i es garantia un postoperatori amb la comoditat d'un hotel de cinc estrelles.

Un petit col·lectiu de monges carmelites missioneres teresianes, que en 1916 el mateix Manuel Corachan havia contractat, continuaven oferint una atenció personalitzada de primera qualitat. Al llarg de diverses dècades, les carmelites van atendre diferents tasques de suport, com el servei de cuina, però també aportaven el seu valor i el seu saber en els quiròfans, humanitzant així l'acompanyament dels pacients en tot moment. De fet, és a algunes d'aquestes monges a les quals s'atribueix, en part, la proesa de salvaguardar l'activitat de la clínica durant els difícils anys de la guerra, excepte uns mesos en què la clínica va ser confiscada per la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Gràcies a elles es va mantenir en marxa el centre, també per la valentia i esforç de diversos metges, empleats i familiars de Corachan. Entre ells es destaca el coratge de l'històric comptable Salvador Estalella Escoda i del doctor Josep Maria Ramentol Rifà.