Les sagues de cirurgians Pi Figueres i Garriga
Jaume Pi Figueras era fill d'un barber de Pals compositor de sardanes. Va estudiar batxillerat en els maristes de Girona i es va llicenciar en Medicina a Barcelona, en 1923. Mentre estudiava la carrera, va treballar com a intern i ajudant del servei de Manuel Corachan a l'Hospital de la Santa Cruz. Era considerat un cirurgià general molt versàtil i complet, capaç d'afrontar qualsevol tipus d'intervenció, ja anés d'intestí, hèrnies, apendicitis, estómac, o el que fes falta.
En 1946, Pi Figueras va ser nomenat director metge de Clínica Corachan i durant tota la postguerra i fins a finals dels anys setanta va consagrar la clínica del seu mestre com a centre de gran fama i prestigi tant a nivell internacional com en la mateixa Barcelona. En 1950 va guanyar el concurs per a convertir-se en cap de servei de cirurgia de l'Hospital de Sant Pau. Va organitzar cursos de perfeccionament quirúrgic als quals assistien professors estrangers, impartia i participava en conferències i congressos, i promocionava col·laboracions amb altres serveis. Tot això va contribuir al fet que el seu prestigi es disparés i fos conegut a tot el món. La seva trajectòria professional va ser reconeguda amb diferents premis: en 1973, la Societat Catalana de Pediatria li va atorgar el Premi Virgili; en 1976, el rei Joan Carles I li va condecorar amb la Gran Cruz de la Sanitat i, en 1994 la Generalitat de Catalunya li va distingir amb la Creu de Sant Jordi.
Entre els seus col·laboradors més destacats cal citar al doctor Pere Gabarró García, pare de la cirurgia plàstica a Catalunya, al doctor Jordi Puig-Lacalle i Cusí, successor en la direcció del servei a l'Hospital de Sant Pau, així com el doctor Vicenç Artigas Riera.
Un dels seus tres fills, Jaume «Jim» Pi Figueras Badia, va anar també cirurgià. Encara que al principi aquest va quedar una mica a l'ombra del seu pare, que als seus vuitanta-cinc anys encara atenia els seus pacients i va operar gairebé fins al final de la seva vida, va anar també un gran cirurgià i una persona molt volguda en el personal i en el professional. Es va casar amb la filla dels industrials d'Igualada de Punt Blanc, que havien popularitzat els calçotets de marca Jim, d'aquí el seu sobrenom. Però un càncer de pulmó va fer que morís de manera primerenca, causant un autèntic duel en la clínica.
Una altra de les sagues de cirurgians en Clínica Corachan va ser la de Jordi Garriga Barberà i el seu fill Jordi Garriga Viayna. El pare, cofundador de Clínica Corachan, va ser mà dreta de Pi Figueras, a qui li portava els seus malalts. El fill, Jordi Garriga Viayna ja de molt jove va començar a ser conscient de l'herència mèdica que li havia tocat. Ell mateix conta que “Pi Figueras no hauria pogut aconseguir-la fama sense haver comptat amb un cirurgià de la seva més completa confiança com el meu pare, una bellíssima persona que entenia la vocació mèdica com un lliurament als altres i que va aplicar el jurament hipocràtic al peu de la lletra”. Tots els dies de la seva vida, dissabtes i diumenges inclosos, el doctor Garriga estava en Clínica Corachan, a peu del canó, fins a ben entrada la nit. Per primera vegada, en Clínica Corachan hi havia un cirurgià de guàrdia per al que fes falta. El doctor Jordi Garriga Viayna recorda que tots els diumenges de la seva infància i joventut els passava en la clínica ajudant al seu pare, visitant pacients i fins i tot acompanyant-li en el quiròfan. I rememora com des de la teulada de la clínica, si no hi havia treball, seguien els partits de l'Espanyol, “encara que érem culers”-puntualitza. “Es veia mig camp de Sarrià, l'àrea aquest, que donava a la mar. Per a la resta, havíem de desenvolupar un treball d'imaginació notable. Quan jugava el Barça, ens anàvem al Camp Nou, però era l'única excepció que fèiem”.
El doctor Jordi Garriga Viayna va viure amb intensitat el contacte estret amb Pi Figueras. Recorda bé que Pi Figueras “tenia unes mans grans, mans de payés, per a treballar l'hort, però no per a operar. No obstant això, va ser capaç de convertir-se en el cirurgià més fi del seu temps”. També assenyala que, dels dos tipus de cap que existeixen, cap o mestre, Pi Figueras era un mestre. El cap dirigeix, però no ho dona tot per a no perdre prestigi. Pi Figueras, en canvi, era un mestre perquè donava tot el que sabia, s'alegrava en comprovar que el primer o el segon ajudant sabien tant com ell. Aquest tipus de persona no abunda”.