El metge que durant molts anys va ser responsable del servei d'anestesiologia de Clínica Corachan, el doctor José Miguel Martínez (Barcelona, 1907-1998) és considerat el pare d'aquesta especialitat a Espanya. A ell li devem la introducció d'algunes aportacions tècniques, altament innovadores, com la patent d'un aparell per a inhalar èter que va fer de l'anestesista una figura imprescindible en el quiròfan, assentant així un revolucionari pas endavant per a la cirurgia.

A penes s'havia llicenciat, en 1930, quan José Miguel Martínez ja era conegut per la seva increïble facilitat per a dormir als pacients. I va anar gràcies a un inhalador d'èter que el doctor Corachan ja utilitzava des de 1920. En 1929, el doctor Antoni Trias i Pujol es va fer amb un d'aquells instruments i el va posar en mans del doctor Miguel que, a partir de llavors, l'utilitzaria en totes les seves intervencions. L'inhalador portava el nom del cirurgià infantil que l'havia inventat, el francès Louis Ombrédanne, i permetia regular l'entrada de l'èter a voluntat, amb una màscara que s'adaptava a la cara. Fins a la invenció d'aquest aparell, la qual cosa es feia per a dormir als pacients era mullar gases amb èter i aplicar-les-hi sobre el nas.

En 1941, el doctor Miguel va crear i va dirigir a l'Hospital de Sant Pau el primer servei d'anestesiologia de tot l'Estat. Aquest mateix any va descobrir que existia un altre instrument més avançat que l'inhalador que ell usava. Era un vaporitzador creat pel professor Robert R. Macintosh, cap de servei d'anestesiologia de l'Hospital d'Oxford i fundador de la primera escola europea d'anestesiologia. Funcionava amb un circuit obert que feia que l'aire que expirava el malalt, en lloc de tornar al circuit, sortís a l'exterior. S'usava amb èter també i era portàtil, perquè s'havia fabricat especialment per a utilitzar-ho durant la segona guerra mundial.

Com la situació política i econòmica feia impossible importar el material fins a Barcelona, inspirant-se en la invenció de Macintosh, el doctor Miguel va enginyar un aparell que concentrava les millors característiques de tots els anteriors instruments d'anestèsia. Per exemple, el seu inhalador portava una doble paret en el dipòsit de l'èter, perquè així aquest quedés embolicat per una cambra d'aigua calenta que mantenia l'èter a una temperatura constant, al seu millor nivell de vaporatge. Així va crear el seu propi inhalador amb calefacció, al qual va batejar amb el nom de OMO, amb les sigles de Ombredanne, Miguel i Oxford. Al seu invent també li va afegir altres accessoris per a perfeccionar la intubació traqueal, que era una cosa que el preocupava, i així va aconseguir millorar-ho.

El doctor Miguel va encarregar la fabricació i comercialització del OMO a la signatura José Herrera de Barcelona, una indústria fundada en 1923 que es dedicava a la producció de material mèdic i quirúrgic, i que es trobava al carrer Provença. Miguel comptava amb el permís de Macintosh per a la seva fabricació, però la patent va pertànyer sempre a Herrera. L'aparell barceloní es va donar a conèixer en 1948, pesava vuit quilos i es podia emportar en una maleta. Entre molts altres metges que ho utilitzarien estava el fill del seu creador. Enrique Miguel Magro, també va ser mèdic i, com el seu progenitor, es va especialitzar com a anestesista, en el seu cas pediàtric, una especialitat que va desenvolupar, també, a la Clínica Corachan.